Els canvis d’any provoquen sensacions especials

Una energia intangible que ens empeny a deixar enrere els obstacles del passat i a construir nous objectius que alimentin la flama del creixement personal. Per donar la benvinguda al 2017, us proposem un recorregut sensorial  per l’escena artística emergent al voltant dels 5 sentits. Agafa aire i deixa’t seduir pels cinc artistes de qui sentiràs a parlar aquest 2017.

ANGÉLICA DASS (Rio de Janeiro | Brasil | 1979)

Tanca els ulls durant 5 segons i obre’ls lentament. Sigues conscient del teu sentit visual, observa l’ entorn sense prejudicis. L’artista Angélica Dass ens convida a apreciar les diferències humanes a través de la fotografia, d’imatges despullades que reforcen el sentiment de pertànyer a una comunitat de persones, on les fronteres, els colors i les faccions són factors d’unió.

Mirada neutra, bellesa que supera la capa superficial del físic. L’obra d’Angélica Dass és una recerca continua d’identitats. Per a l’artista, la fotografia és molt més que estètica, és qüestionar els codis socials, explorar els ponts entre el fotògraf i la persona fotografiada, destapar màscares i identitats. El seu projecte Humanæ és un continu work in progress on exposa el codi Pantone de desenes de persones per crear un mosaic aleatori de matisos. El fons neutre de cada retrat té la tonalitat idèntica d’una petita mostra del color de pell de les persones fotografiades. El resultat és un mosaic captivador  que convida a reflexionar sobre els prejudicis de la societat actual i a trobar la bellesa que desprèn cada individu, independement del seu origen, que fora de context, deixa de tenir rellevància.

L’ORQUESTA DELS LUTHIERS DRAPAIRES (Barcelona):
Reciclatge i experimentació sonora

Convertir deixalles en art sonor, aquesta és l’aposta artística del col·lectiu “L’orquestra dels luthiers drapaires”, que destria els components essencials d’objectes electrònics en desús per construir instruments i produir música experimental. La creativitat i l’enginy dels seus membres converteix aquest col·lectiu en investigadors incansables de l’art sonor, exaltant l’oïda i combinant-la amb altres sentits. És el cas de “la màquina de l’amor”, un dels seus instruments més sensorials.

L’invent funciona mitjançant la manipulació de freqüències i convida els espectadors desconeguts a tocar-se entre ells per emetre sons i imatges. Mitjançant un oscil·lador de resistència, l’electricitat circula pels cossos dels participants i en funció de la intensitat dels seus moviments, la superfície i el grau d’humitat de la pell que toquen, s’emet un to més agut (quan circula molta electricitat) o més greu.

Els materials utilitzats són un radiocasset, dues antenes procedents d’una antiga fàbrica i un cablejat de contacte. El so s’amplia a través del “lloro” de la foto i l’estructura és tan senzilla com  una taula de planxar i dos tamborets. Art sostenible en majúscules. 

DONNA HUANCA (Chicago | EUA | 1980)

La pell i el cos humà convertits en art. Models de carn i ossos són els protagonistes de les exhibicions d’aquesta artista emergent. El joc de textures és un homenatge al sentit del tacte, mentre que el discurs de l’artista, complex i crític, desperta la curiositat de l’espectador. En les seves exposicions, Donna Huanca inclou escenes desbaratades de cossos transformats en art. L’artista posa el focus en el present, alternant els ritmes de les performance amb músiques experimentals i projectant representacions al·lucinògenes a través dels moviments corporals.

Huanca juga amb sensacions d’hipnosi, desig corporal i dimensions desconegudes, buscant les reaccions de l’espectador i convidant-lo a reflexionar sobre problemàtiques com la violència o l’alienació dels individus.

ANICKA YI (Corea)

Art per a espectadors experimentats o, si més no, amb ganes de sorprendre’s. L’artista conceptual explora el complex món de les olors per transformar-lo en art reivindicatiu. La seva exhibició més destacada va tenir lloc el 2015 amb el nom “You Can Call me F”, on Anicka Yi feia un experiment artístic recollint bactèries de 100 dones diferents per respondre a la pregunta: “Quina olor té el feminisme?”. Un llarg treball de fons que va comptar amb la col·laboració de biòlegs per destriar-ne informació i transmetre un missatge crític:  el que ella considera la creixent paranoia social al voltant de la higiene i el contagi, sumada a la por del patriarcat al feminisme i als moviments encapçalats per dones.

El concepte barreja critica social, ideologia i investigació biològica per denunciar la figura femenina com una patologia viral que mereix ser neutralitzada. El llenguatge de l’artista és pura experimentació, un art que barreja textures, olors i colors provocant una experiència sensorial explosiva.

BENJAMIN HENON (França | 1976)

El menjar és art o els objectes quotidians poden ser menjar. Tot pot ser tot, gràcies a l’art. En el seu projecte titulat “Leurre du déjeuner”, el fotògraf francès Benjamin Henon i l’estilista Valentine Mazel creen muntatges fotogràfics conceptuals on combinen objectes quotidians que imiten l’aspecte de propostes gastronòmiques. Imaginació minimalista plasmada a través d’una paleta de colors perfectament estudiada per crear un efecte visual que atrapa.

El fotògraf juga amb la descontextualització dels objectes per inventar receptes impossibles. Sentit del gust manipulat, esmorzar surrealista, pinzellades pop art i alta dosis d’enginy. Henon explora la vessant més conceptual de la fotografia per dialogar amb  l’humor i la confusió. La realitat és una il·lusió.

Deixa un comentari